Cinc vins catalans, dos d’ells escumosos, entre els millors del món
Fins
a 109 vins catalans han obtingut 90 o més punts als premis Decanter.Els
escumosos de la DO CAVA, amb 31 vins, són els més nombrosos, seguits de
la DOQ Priorat amb 26 vins i la DO Terra Alta amb 13 vins
per Ramon Roset dimecres, 23 de setembre 2020 - 08:57h
VADEVI
Finca Grans Muralles | Família Torres
Els prestigiosos Decanter World Wine Awards 2020 han fet públic els seus resultats. Durant
el mes d’agost, 116 dels millors experts en vi del món, inclosos 37
Masters of Wine i nou Master Sommeliers, van tastar 16.518 vins sota
estrictes pautes de seguretat Covid. Aquest jurat va atorgar 50 mencions
Best in Show, 178 medalles de platí, 537 medalles d’pr, 5.234 medalles
de plata i 7.508 medalles de bronze.
En el palmarès dels premis hi apareixen puntuats poc més de 300 vins catalans, 47
dels quals han estat puntuats entre 83 i 85 punts, són els que la
revista Decanter considera com a Recomanables, 149 han estat puntuats
entre 86 i 89 punts, són els de categoria Bronze, 91 han estat puntuats
entre 90 i 94 punts, són els de la categoria argent, 13 han estat
puntuats entre 95 i 96 punts, són els de la categoria Or i 5 han
assolit una puntuació de 97 punts, són els de la categoria Platí. Un
d’ells ha estat guardonat amb la menció “Best in Show”.
El cinc vins que han encapçalat la llista de vins catalans amb 97 punts són els següents:
Grans Muralles 2016
del celler Família Torres de la DO Conca de Barberà, que a més ha estat
distingit amb la menció “Best in Show”, que només han rebut 50 vins
d’arreu del món.
Mas de la Rosa Vi de Finca 2017 del celler Vall-Llach de la DOQ Priorat
Doix Costers de Vinyes Velles 2016 del celler Mas Doix de la DOQ Priorat
Rabetllat i Vidal Gran Reserva Brut Nature 2015 del celler Ca N’Estella de la DO CAVA
III Lustros Brut Nature 2012 del celler Gramona de l’agrupació Corpinnat
Els vins procedents de l’estat espanyol són els que han guanyat més medalles de platí amb un total de 20, entre ells els 5 vins catalans citats.
Podreu trobar totes les puntuacions dels DWWA fent click aquí.
Xevi Xirgo: ‘Puigdemont encara és el parallamps de Catalunya’
Entrevistem el director del Punt Avui, autor, juntament amb Carles
Puigdemont, del llibre 'M'explico' · Avui es posa a la venda el segon
volum
Foto: Quim Puig / El Punt Avui
El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu
del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi,
el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és
l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
Avui surt a la venda La lluita a l’exili, el segon volum del llibre M’explico, que Xevi Xirgo (director del Punt-Avui)
ha escrit amb el president Carles Puigdemont. El projecte és d’una
ambició extraordinària i obre la porta a una mirada molt íntima no
únicament del personatge, sinó de la manera com es fa la política, una
mirada que atreu el lector. Amb motiu de l’aparició del primer volum
VilaWeb va entrevistar el president Puigdemont;
i ara, amb motiu de l’aparició d’aquest segon volum entrevistem l’home
que ha fet de notari dels temps més convulsos de la política catalana,
Xevi Xirgo.
—Pucdir-vosqueaixòqueheufetésmoltdifícil?
—Més que difícil jo diria que és complicat. No sé si diria difícil. Les
circumstàncies han estat difícils, increïblement difícils, però per a mi
ha estat més aviat un privilegi. Com a periodista.
—Peròparlemdemilpàginesescritesiunesquantesmésquenos’hanarribatapublicar…
—Potser hi ha unes dues-centes pàgines més que al final han quedat fora
però per motius editorials: eren repetitives o ja no aportaven gaire més
cosa i calia controlar l’extensió. Podríem dir que eren les pàgines
complementàries…
—Bé,deixem-hoqueheuescritmilpàginesiheumogutunaquantitatenormededocumentació.Comhaanataixò?
—He descobert que tinc disciplina, ordre i constància. I no ho sabia.
Per a fer el llibre he estat metòdic perquè, si no, era impossible de
fer-lo: s’ha fet en directe. Eren converses cada quinze dies o cada mes a
tot estirar, per a repassar els fets que anaven passant en el moment
que passaven. I aleshores havia d’arribar a casa i transcriure les notes
o l’enregistrament, perquè, si no, passat el temps, simplement no
podria reconstruir-ho amb fidelitat. I no volia refiar-me de la memòria.
Era massa perillós fer-ho.
—Perònosónlesconversesiprou.Tambéhihamoltadocumentacióaremenar.
—Sí, també. No sempre, però també.
—HihaunmomentqueexpliqueuquearribaunacaixaqueelpresidenthaviadeixataPalau…
—Sí. Va trigar mesos i va ser molta feina perquè en aquest cas concret
vaig haver de contrastar amb el president Puigdemont què era cada cosa
que hi havia dins aquella caixa i a quin període corresponia.
—Dequivaserlaideadeferunacosaaixí?
—Meva. Vaig ser jo qui va fer la proposta.
—Icomvanàixerlaidea?
—Quan Carles Puigdemont va esdevenir president de la Generalitat alguns
periodistes, companys meus del Punt Avui, van escriure uns quants
llibres explicant qui era aquell home que, en definitiva, era conegut a
Girona però poc a la resta del país. A mi també em van oferir de fer-ne
un i no m’hi vaig veure amb cor. Però la idea se’m va mantenir al cap. I
vaig pensar que potser sí que podia documentar una presidència que
aleshores no sabia –ni jo ni ningú– que seria tan transcendental. Quan
feia un mes que era president, li vaig explicar el projecte, li vaig
demanar si ho acceptava i em va dir que sí.
—Imaginequeambcondicions…
—És clar. Per totes dues parts. Jo necessitava una transparència
completa i ell lògicament havia d’autoritzar-ne la publicació en el
moment que considerés oportú.
—Hededirquenoconecmassahistòriessemblants,tretdelfamósllibrefruitdelarelacióentreBenBradleeiJohnKennedy.Totsdoserenamicsd’abansdeserpresidentidirectordelPost.Bradleevadocumentariprendrenotesdetotdurantcincanys,desqueKennedyvacomençarlacampanyaelectoral,ihovapublicardeuanysdesprésdelamortdelpresident.AlpròlegexplicaqueKennedylivadirqueeraunprojecteinteressantperquèlagentsobretotvoliasabercomeraelpresidentdeprop.ComéselpresidentPuigdemont? —Jo l’he vist en un moment molt complicat però sempre convençut
d’allò que fa. Sap que té un encàrrec i el vol fer; diu: ‘Jo vinc a fer
la independència; si no fos per això no m’hi hauria posat.’ En algun
moment va tenir l’oportunitat de no continuar. Però té una gran
consciència històrica, una mirada històrica que em fa la impressió que
hi ha gent, al seu voltant i tot, que no l’acaba de copsar.
—Icomapersona?Enaquestsegonvolumfalaimpressióqueaneumésafonsenelsaspectespersonals.
—Sí. El primer volum és més polític, més dietari, hi ha més fets. El
segon, també per la manera com es va fer i les circumstància de l’exili,
és més íntim. Hi ha més conversa entre nosaltres dos i hi ha moments en
què m’interesso molt per com ho viu. Els dos llibres s’han de llegir
junts per a fer-se’n una visió completa.
—Heuviscutmomentsmoltcomplicatsalseucostat.
—Sí. Per les circumstàncies. Ha estat així.
—Al’exilielspitjors?
—Crec que un dels més difícils van ser després del Primer d’Octubre,
entre el 10 d’octubre i el 27 d’octubre de 2107. Aquells dies van ser
d’una intensitat i una duresa com no s’ha vist mai. De vegades em deia
que tenia deu minuts i jo anava a Palau o a Canonges a enregistrar les
seves impressions. Era un privilegi viure allò, però vaig patir molt
també. Aquella tensió és molt difícil d’esborrar del meu cap. És
aleshores quan ell escriu al seu dietari, de puny i lletra una frase que
em va impactar: ‘Em sento el parallamps de Catalunya.’
—Hoera?
—Crec que ho era i ho és. El president Puigdemont continua essent el
parallamps de Catalunya. Continua aguantant tota la tempesta. Fins i tot
la busca, no pas a nivell personal sinó polític. En l’àmbit judicial i
amb els seus constants viatges ha anat a buscar una tempesta que se’l
podia emportar literalment, amb un gran cost personal, però que era
necessària per a avançar políticament. I jo he vist de prop com
aguantava.
—Peròal’exilitambéhihahagutsituacionsmoltcomplicades…
—Hi ha dies molt forts a l’exili, sí. Els primers dies a Bèlgica, per
exemple. On ens instal·larem? Què farem? I evidentment l’entrada a la
presó a Alemanya. Jo vaig poder entrar a la presó de Neumünster,
acompanyant la seva dona, la Marcela, i en Jami. I serà molt difícil,
molt, que aquella escena se’n vagi de la meva retina.
—L’exili,enqualsevolcas,ésunboncombatdeboxa:lipeguenmolt,peròellpegamoltfort.
—Tu diràs! Hi ha moments fantàstics, de victòria. La sortida de la
presó, l’entrada finalment al Parlament Europeu, sí, sí. I abans també,
eh! El Primer d’Octubre és una victòria enorme i una alegria
indescriptible malgrat la duresa de tot allò que passa. És clar que sí.
Foto: Quim Puig / El Punt Avui
—Aquestsegonvolumqueavuisurtalavenda,quètédeparticular?
—El primer, com deia, es va fer en directe però aquest és més difícil
per les circumstàncies. Anar a Barcelona no és anar a Waterloo o Berlín,
a qualsevol altre lloc per tot Europa. Per tant, les circumstàncies de
tot són diferents. Però continua havent-hi la voluntat de concretar
sobre els fets que passen en el moment que passen. Narrativament, a
voltes hi ha gent que no ho entén…
—Noenténquè?
—Doncs que pot passar que en un moment determinat ell pensi una cosa i
unes pàgines més endavant en pensi una altra i això és perquè ha canviat
d’opinió. El llibre no ha estat embellit ni retocat a posteriori; per
això passen coses com aquesta, que precisament crec que són les que li
donen valor.
—Nos’hatocatres?
—No. D’allò substancial res.
—Hihahagutcaptemptacióenaquestaspecte?
—No. Hi ha hagut una lectura prèvia i molt detallada dels advocats, que
tothom pot entendre que és normal, però el president Puigdemont no hi ha
tocat res. I encara més: el va llegir molt poc abans de la publicació.
—Dedebò?
—El va llegir a començament d’aquest any. És a dir, quan ja anava cap a la impremta, com qui diu.
—I?
—Em va dir que havia patit molt llegint-lo. Que havia reviscut moments
que tenia aparcats. I em va dir que no en sortíem gaire ben parats. Ell
tampoc.
—S’hacreatunacertapolèmicaambaixòdelfragmentscensurats…
—Això parteix de la lectura d’un llibre que es diu ‘Els homes’,
d’Angelika Schrobsdorff, que precisament va publicar la Campana i que jo
estava llegint a finals de l’any passat. És una novel·la censurada a
Alemanya i que quan s’ha publicat en català ha incorporat les parts
censurades però distingint-les perquè el lector sabés que era allò els
lectors originals no havien pogut llegir. Vaig treure la idea d’allà. El
recurs era interessant…
—Peròperquèheuoptatperaquestesratllesennegre?
—Perquè vivim en una anomalia i així queda claríssim. Reflectim a la
perfecció les circumstàncies que vivim. En un país normal i en un temps
normal no hauríem de patir pel fet de dir aquest nom o aquell. Algú es
creu, però, que ací ara es pot dir tot i que no tingui conseqüències? De
debò?
—Quèenpenseudelagentques’haindignatperaixò?
—Algunes reaccions les he trobat un divertiment, sincerament. Hi ha gent
que sembla que no sàpiga on vivim. Qui no ho ha entès és perquè no ha
volgut entendre-ho.
—Harestatresimportantforadelllibre?
—No. Diria que no.
—ComheucompaginatlavostrafeinadedirectordelPunt-Avuiambaquesta?
—Ha tingut complicacions, no ho negaré pas. No sempre va ser una cosa
fàcil. Però l’actual propietari i periodista, Joan Vall i Clara ho va
entendre a la perfecció i sempre em va dir que havia de continuar
fent-ho, que això acabaria essent un llibre important. Però…
—Però?
—Però jo vaig haver d’ensenyar al meu cervell a separar les dues feines
que feia a la vegada. Hi ha hagut dies que he vist com alguns altres
diaris publicaven temes que jo ja sabia però que no podia fer servir al
diari que dirigeixo. Senzill no ho era, tampoc.
—Quandecidiudepublicar-ho?
—La veritat és que al principi no hi havia cap idea concreta, jo anava
escrivint. Quan ja feia dos anys que escrivia va ser quan vaig anar a
veure Isabel Martí, l’editora de la Campana, per primer cop i en va
poder llegir algunes coses. I em va ajudar molt. A entendre allò que jo
mateix feia. A entendre el meu paper. Martí va ser clau.
—ImentrestantelpresidentPuigdemontencaranohollegia?
—No. Hi confiava. Com he comentat abans, no és fins fa pocs mesos que s’ho va mirar.
—Hiconfiavaperl’amistatd’anys,entenc. —I confiava que jo estava fent una feina professional.
—Comusvauconèixer?
—A començament dels anys vuitanta, quan ell ja treballava al Punt, vaig
entrar també al diari i vam començar a parlar. I quan ell va plegar del
diari, el 1992, vam continuar parlant. Fins ara.
—Algundiausvauaturarapensarqueaquellvellamicdesobteeraelpresident?
—Va ser molt divertit. Un dia, sí. Jo li vaig dir: ‘Ostres, és que tu
ets el president!’ I ell em va respondre: ‘Ostres, és que tu ets el
director!’ Ni l’un ni l’altre no ho hauríem pensat, quan ens vam
conèixer, que ho seríem. Ni president ni director.
—ElfetqueelpresidentPuigdemontsigaunperiodista–ellreivindicaqueencarahoés–ussemblaquehafetmésfàcilomésdifícilescriureaquestllibre?
—Més fàcil. Sens dubte. Ell entenia això que feia jo. No estic segur que cap altre polític en fos capaç.
—Elprimervolumésalcarrerfasetmanesambungranèxit.Ushansorprèsalgunesreaccions?Ushasorprèsqueesfaçaservirper alpim-pam-pumpolític?
—La meva sensació és que s’ha entès bé, que els lectors l’han entès bé.
El president Puigdemont insisteix sempre que s’ha de llegir sencer i que
és una mala pràctica agafar frases d’aquí i d’allà i treure’n
conclusions. Però no pots evitar que algú ho faci.
—Essentperiodistestotsdos,jadevíeuserconscientsqueescriusallòquepotsperòlagentllegeixallòquevol…
—Això mateix. Però vull deixar clar que estic molt satisfet del
resultat. La gent que em parla del llibre, a les presentacions o pel
carrer, l’ha entès molt bé i ha sabut fer la lectura crítica que volíem
que fes. És molt satisfactori
—Vivimtempsmoltcomplicatsperalperiodisme.Quinalliçón’heuextretd’aquestaaventura?
—Tinc la sensació que he fet una marató. Que he compaginat dues
especialitats: la dels cent metres, que és el dia a dia del periodisme
d’un diari amb la marató que és un llibre. I m’hi he sentit molt còmode,
certament. Escriure ‘M’explico’ m’ha donat una gran perspectiva. He
après que per entendre la realitat s’ha de mirar amb els llums llargs,
més que no pas amb els curts.
